Sabia que existien crisis de parella, crisis econòmiques, crisis familiars, crisis dels trenta i dels quaranta, crisis post menopàusiques, crisis d’amistat i un llarg etcètera, però mai havia sentit parlar de les crisis de grup, fins que dijous passat, a la teràpia, els nostres psicòlegs ens van plantejar si estàvem en crisis.
Resulta que som un grup de tímids introvertits i que quan ens pregunten, "Com esteu avui?", en lloc de contestar tots BIEN !!!, com quan els pallassos de la tele cridaven allò de "Como estan ustedes?", doncs, es fa un silenci incòmode que s’allarga fins que pràcticament ens obliguen a participar.
Així que els responsables del grup ens van preguntar com estàvem vivint la teràpia. I com no, ens vam quedar tots callats. Finalment, vam anar parlant i va resultar que al loro que no estamos tan mal, o sigui que la crisis es va dissoldre com una tempesta en un got d’aigua. Però per si de cas, un dels terapeutes havia fitxat un nou crac: una senyora argentina.
Coneixeu algun argentí que parli poc? Doncs això, que els nostres silencis incòmodes, han passat a millor vida, vilment assassinats per monòlegs amb accent bonarense. Li van demanar a la bona dona que es presentés i va dir “Yo soy agua y estoy en constante movimiento fluyendo” i acte seguit va començar a parlar dels seus estimadíssims néts i a plorar d’emoció. Mentre ella s’enrotllava amb els ulls plens de llàgrimes, el noi del seu costat pesava figues tan descaradament que jo em prou feines em podia contenir el riure.
Aleshores, ens vam haver de presentar nosaltres també “de forma creativa” i un altre noi, amb una mica de conya, va dir “Jo sóc foc i tempesta” i després jo vaig seguir, “Jo sóc géminis i, per tant, aire” i és que realment, comparada amb la senyora argentina, em sentia molt lleugera. El noi del meu costat es va bloquejar amb això de ser creatiu i només va aconseguir dir “Jo em dic Jordi”. Però cap problema, l’argentina li va prendre el relleu i va dir "Yo estoy aquí descalza y con los pies desnudos y estoy desnuda ante vosotros, aquí delante vuestro, abriendo mi corazón ante unos desconocidos" i bla, bla, bla i altre cop els ulls plorosos, mentre el pobre Jordi se la mirava atònit.
Després ens vam estirar a terra i vam fer un exercici de relaxació. El noi que abans pesava figues, va superar aquesta fase transitòria del son i directament es va quedar adormit com un tronc i els seus roncs es sentien per tota la sala. Aquí jo ja no em vaig poder contenir i vaig tenir un atac de riure. Amb esforç vaig aconseguir parar de riure i finalment, em vaig relaxar. De fet, em vaig relaxar tant, que em va costar aixecar-me i tornar altre cop a l’activitat. Diria que la transició va ser més ràpida per l’argentina, que tres segons després de que ens diguessin “obriu els ulls”, ja estava obrint la boca també.
Vam seguir dibuixant en unes cartolines el jardí que havíem visualitzat durant la relaxació. El Rafa, un dels terapeutes, li va demanar silenci a l’argentina i ella en va fer cas a mitges. Jo vaig pintar el meu jardí, com vaig poder, oblidant la vergonya que em fa dibuixar en públic. Després vam posar comentaris als jardins dels altres i per últim, vam fer una ràpida ronda de paraula, en la que, miraculosament, el nou crac, no va parlar gaire.
Al marxar, en Juan, un noi gai, ros amb ulls blaus i que, per la roba i el posat, sembla tret de la sèrie anglesa L’hotel Fawlty, em va acompanyar un tros i em va dir rient, "Esta senyora nueva nos va a contar de todo. No veas lo que nos espera."
Doncs, això, prepareu-vos pel que us espera en pròxims posts...
